sábado. 20.04.2024

COSINAS DE LA NUESTRA SIERRA. El pahtol i la loba

La loba ergullosa levantó el su jopu, conun ansia grandi dio tres güertas al reil  i nu púu henchil na. A l´otra güerta que dio, sacosi la cordera branca, ija la oveha churra,  ñeta de la orejisana,  la c´abía el pastol, meyu ascondía, pal domingu Pascua

Jacob van Maerlant. Koninklijke Bibliotheek. Netherlands
Jacob van Maerlant. Koninklijke Bibliotheek. Netherlands

Sigún lu içi el papel el “Romanci la loba parda” nu es un romanci cualquía. C´a siu  remeneáu en muchas paltis. Ubu nacencia entri lus dagalis de Estremaura, cumu unu d´esus cantaris que jáçinsi al rabel i que de tantu cantalus, nel calol la lumbri, na la su rima quea i lus narran cumu si un cuentu juesi.

Ramón Menendis Pidal iju, qu´es arrihcáu, apegáu a la tradeción pastoril de la trasumancia, que lu extendió pol Lión i Castella. En´essas tierras cantasi muchu al rabel i la vigüela, pol to la cañá lionesa, peru solu ondi juerun lus ganáus l´Estremaura. Endelanti lu abemus oíu a Juaquín Dias, al Mestel Juglaría, a Raúl Ochoa, a Juanma Sanchis i muchus más, que lu hizun cantaris.

Estu hue una ves c´un pastol, cumu haçía ca día, cudía la su pastoría borregas. Na mañana, mu tempranu, llevó el ganáu arrelba pala jesa i lu dehó cunel dequilati que dan las´ovehas cuandu comin, despaciu, la espesa yerba de la celca. 

El pastol empreó el su tiempu en bochal con una hoçi, ayuándusi una jolca palu, lus zalzalis que crecín nas parés de pedras, c´anquí agora son chiquininus sempri ai amenacia escarramarsi pol tó el verdor del práu. P´acabal el día, queó limpiu limaronis la chalca nu güera tupieran el espichi e impían el riegu nesezariu p´empapal la tierra. 

Hizu cun tola fusca c´ubu, un montón na orilla, pa echal, más endelantri, cumu ehtielcu, a unas castañeras que haçían a mou sesteru pa lus animalis i que creçían engolviendu las sus ohas lus níus lus rabilalgus i lus mielrus i que dan güena borrajá de castañas pal calboti, el día to los santus, i entoavía le quean dalgunas pa pilongas o pa dulcis caserus.   

Jarreó el ganáu de güerta al corral, p´abel tiempu de sácali la lechi, una pol una, qu´era propio su madri, haçel quesu c´aluegu vendía nel melcáu el puebru, lus tercerus mielculis de mes, cuandu da premisu el Ayuntamentu. Ubu tamién desapartar las primalas pa que nu betiharan lu indebíu i  tamién las escusas nu confundieran cun las´otras. Pu el pastol cuyaba las borregas lus señoronis i, apalti la jatá i unus realis de hornal, pué tenel doci ovehas escusas, qu´essas son suyas i pue haçel cuneyas lu que mehol emparehisili.

Migó un pan, c´abía guardáu na su alforha, i meyu qualtillu lechi, nuna cazuela albedría, i s´a dáu una panzaína, quitando d´ellu la gana, asta que cansáu tantu trajin queó sentáu al quiciu el corral,  entobía cun juerzas pa haçel debujus nel palu nuna cayá que sacó d´una rama destroncá d´un alcornoqui vieju, cuya nacencia olviosi na memoria la genti del puebru. Un´arbu que vestía un colchu güenu pa comeeru de piensu i un puñáu bellotas d´apañu pa lus sus guarrapus.

Quandu más tancu queó, ubu unus sentiris cumu d´una gié mu güerti que truju e l´airi úmeu del nolti, un olol a perru moháu que de lus suyus nu era. S´ubu queáu to en silenciu, tan zurnu que ni siquía el sapu silbó cantaris pol entri las pedras, ni el grillu quisu tocal alas pa la su jembra. 

S´oyi el charabasquéu de las pisás en cuanti lu prestas atranquilu i un chirrincapéu cumu si el brezu quemara. Ai mucha quietú, que asta el vientu s´a echáu 

Coltasi el miéu a la muelti pol to la laera quandu e l´aullíu del lobu barrúntasi  pola Sierra, que sempri bien más d´unu a esculcal la presa i siendu camá t´enristran de frenti i te buscan las costillas. 

El güelu precipitáu del mochuelu di qu´están celca i a jechu un ruínu de golheu p´avisal al pastol que s´amochi ondi mehol puea.  El dagal s´entra pal corral, trancandu el su poltón cun trancu yerru, pol vel si a puelta apechá, topa el lobu i se va. Mal barruntan las borregas, nu paran quietas ena mahá, peru nu hue nesezariu apernalas, ellas pol si mesmas s´ajuntun en´apriscu, azolchan las sus cabeças, sin atrevelsi a berrar siquiera. Lus perrus desinquietus dan güertas i gruñin al barruntu la gresca.

S´ansoma el dagal polel bujeru la puelta i vide venil sieti lobus pol meyu la oscura cuesta i vide qu´echan en sueltis, enharetandu l´emboscá, pa vel quien d´ellus entra el premeru nel corral de Sierra. El pastol s´embraveci, una manu el su facu, n´otra la segureha que d´una habetá l´abri a la canal si una sola bestia juera, peru en siendu sieti poca oportuniá quea pa hazel una jabata enesta feria.

Velequí que le toca entral a una loba aviehá, patituerta, cana, biçcuparda, manca, encoruhá i cun horoba,  c´abía lus colmillus  cumu puntas de navaha.  

El dagal se presinó. D´esta loba rabiñosa abía conocencia pol malagi en to la Sierra, que cuna su baba egalazó pastorías enteras. C´ajogaeru l´entró i una flojera c´ubu sostribalsi na parés la celca, que to esti ganáu le jacía mucha mella i le daba vena p´arramplar cunella. Qué mala cáñama daba la loba  

La loba ergullosa levantó el su jopu, conun ansia grandi dio tres güertas al reil  i nu púu henchil na. A l´otra güerta que dio, sacosi la cordera branca, ija la oveha churra,  ñeta de la orejisana,  la c´abía el pastol, meyu ascondía, pal domingu Pascua.  

“Deha aí mesmu esa corderina, ondi emprincipiu estaba, que yo a ti nu debu na –le iju altaneru el pastol, mirandu a lus´ojus de la loba-,  que tengu aquí seis cachorrus cun su perra trujillana, que l´a entráu hiel namás que del olol que manas”.

“De na puen selvil lus tus cachorrinus, ni tan siquiá la tu perra guardiana -retruqueó ahullandu la loba, que daba cerullu solu cun miral-la-, c´antobía queanmi colmillus cumu puntas de navaha”. Abayó la loba Sierra abaju, entintó ganal destancia.

 El dagal que lu ve, d´arregañu pónisi colorá la su cara, la mirá ehtartalá, púsusili ronca la vos, c´abía enviscal lus sus perrus pa la loba palda: ¡Toba, toba!, ¡p´aquí, lus mis sieti cachorrus,  p´aquí, la mi perra trujillana,  p´aquí, perru el de lus jierrus na su carranca,  ahotá la loba parda!  

Si cobráismi la borrega la cena abéis ganá, sieti qualtillus de lechi i ogaza, la cordera bien guisá, i si nu cobráismila,  cenaréis de la rosca la cachera asta que bórrinsi los debujus que hiçi esta mañana mesma. 

 Lus perrus tras la loba las pezuñas s´esmigahan.  Sieti leguas la corrierun  pol tos lus vallis i montis la Sierra.  Sieti i sieti jacin catolci i la loba ya derrenga. Al subil una embarrera la loba sintiosi acorrolá: “Tomal, perrus, la borrega,  qu´en verdá no débimi na, sana i güena cumu era” –diju la loba jasqueandu, bufandu cuna su luenga juera, sin poel ni respiral del trasiegu la carrera.  

Ya nu mus haçi querencia essa borrega de la tu boca alobá i toa babosá -díjuli la perra trujillana-,  que queemus tu pelleha  pal pastor abel zamarra,  el tu rabu pa jacel correas  p´amarralsi lus calzonis,  la cabeça un zurrón  pa meter las cucharas, essus dientis cumu navahas pa teneoris pal´ama, las orehas pa dedilis pa segal la cebá, lus ojus pa candilis pa alumbral la mahá, lus güesus pa cencerrus pal badaju las ovehas, las patas pa bancus que siéntinsi cómoas las mozas, las tripas pala tambora, las muelas pa castañuelas i la choriçera pa cuerdigas  de guitarrón,  paque danzin las dagalas.

Endispués del sustu queo el pahtol comiéndusi una trincaya, enu poquinu que l´entrara, quandu vinu e l´amu to enfaáu, enus pensaris la creencia que sin borregas abía queáu, más qu´empreocupáu pola tragedia: 

“Pahtol, pahtol –diju sin preguntali pola su salú siquía-, ¿A viníu el lobu?.  Paquí ando un ratinu. ¿Llevosi algu lu muestru?. Que sepa yo, non, nu creu que nu llevaría. ¿De qué ovehas llevosi, de las brancas u de las negras?. De llevalsi dalguna, c´ai que vel qué llevósi, yo creumi que jueri las colorás, c´abemus muchas. ¿I p´ondi hue, pal monti u pala carrrasquera. ¡Pos vaya pregunta jaci usté, veti tu a sabel cuna oscuriá c´abía, es posibri juera pa l´egresia i velellí entobía rezandu, que lus lobus son mu amigus de rezus. Vésilu pol entri lu fresnosu las vrideas i están to lus santus enu artu la veleta, c´asta qui llegansi lus ahogus de subil apriesa l´escaera, c´ubu unu que las´engiló, encrusu, cona crus a cuestas. 

¡Jácisimi qu´eris tu un poquininu mezucón i algu respondón i que cuandu yo t´igu pacá tu vas payá i si créu que vas palanti tu vas patrás!, que cógimilas a boti i bolea. Es que jácisimi a mi mesmu que mese a prantáu endelanti un´amu porfión qu´en lugal d´empreocupalsi pola presona, s´empreocupa polel animal. 

Pu sabis lu que te igu, qu´el domingu te hagu una cuenta cochinera i l´empreas en dali la mulga a tu mairi i en buscal jarana na tabelna, c´a mi gustalmi el chivu juera i el duru a la montera.

Pu sabi lu que l´igu yo a usté, sin vocis mas artas unas c´otras, qu´el sabáu ya voimi i queasi usté cunas borregas, que son güenas, mañegas i sanas. Nu cumu esas presonas que sólu sabin echalsi manu a la caltera i quandu lo jaçin a retrecheru i cuentagarbanzuh.  

¡Pu cun Dio!, qu´esculosi el cestu i acabosi el parentescu. 

Voimi cun´Él, ca vecis pon balbas ondi nu ai quijás. 

I mocus ondi nu ai moqueru -tempró el señorón-, que cunu qu´é jechu pol ti i é salíu cuna albarda na barriga.

Usté lu que quiel é un pastol azonchau, que cállisi con to, pu cun megu s´á esmarráu que yo me cantéu pal cielu i s´arcendin las´estrellas. 

¡Anda i veti paí!. Assín m´á iu, que si to l´atensia c´antipusi en ti l´abiera queáu puesta enun guarrapu agora me comiesi yo güena marranina frehca.

Mejol vayasí usté poressi otru láu, c´atrocha mas i joseansi lus páharus.

Agora ties tu muchas ganas de volal, quea pol vel si endelanti nu estarás echandu un jurcu na puelta de la mi casa.

Arrecogi el pahtol la su hatá, i lu que le quea del jatu, ahustosi las engorras, pususi el tabardu, echosi a l´ombru la bandolera i vasi pala su casa, jarrea que jarrea, cuna sus doci borregas escusas, tras él lus sieti cachorrinus i la su perra trujillana i, roandu roandu, enus sus pensaris le da güertas aquellu que di: Al vieju le quita Dio dolmil i le da gruñil, pu qu´El se lu pagui.

Esti escrebíu s´á jechu basáu enas diferentis velsionis del “Romanci la Loba Parda”, que ca unu menta sigún lu c´á  atopáu. El debuju es d´un grabáu meyeval de Jacob van Maerland que se pue vel na Koninklijke Bibliotheek. Netherlands.

COSINAS DE LA NUESTRA SIERRA. El pahtol i la loba