martes. 23.04.2024

COSINAS DE LA NUESTRA SIERRA África ena Sierra (I)

Quea pol un inti, don Silvestri Paraqué, la sala, p ́achergarsi a l ́alcoba d ́al láu i sacal, dunbotelleru chiquininu, de maera, una botella de vinu, que descorcha. Embroca suavementi un poquinu del tintu nun vasu, que reposaba pacienti nel basal, i lu poni al escontralús pa vel mehol la su colol brillanti, rubí intensu, endispués lu acelca a la su narí i, al cabu, lu cata cunun buchi chiquinu, que déhali frutosiá maura i especias. Confirmáu el güen estáu de l ́etílicu, se dirigió p ́andi queó Julia, ofreciéndoli el vinu. 

Gatos negros

Don Silvestri, don Silvestri. ¿Ya está usté paquí?

– interrumpió una vos de muhel.

-  Si. Señoa Julia, suba por favor.

-  ¡Ai!, don Silvestri, ya abía yo ganas de que viniera.

-  Tomi asientu, ahí, nel ehcañu. Porel su abrar recíu, barruntu que pasali algu, esperu que sea anguna cosina de respagilón.

Don Silvestri s ́asentó frenti a ella, nuna silla d ́enea. Don Silvestri Paraqué era un hombri de poquina palra, peru güen palramentu. Leíu, árdigu cuna pluma. Garetu peru nu lígrimu, de meya ehtatura, de pelu i bigoti brancu. Tapá la su cabeça, siempri, cunun chaperu d ́alas. Su cuellu nel refuhiu d ́una larga chalina a cuadrus de tonus grisis i vestíu en trahi escuro. Ispiraba tantu respetu cumu acéus i críticus eran, dalgunas vecis, lus sus escrebíus i lus sus consehus.

-  É el mi Florenciu, don Silvestri.

-  Argu m ́an dichu.. Sientumí jalagáu que me tomi a tranquihu.

-  A usté le tien muchu respetu, peru conmigu s ́enfusca i me lu farta.

-  ¿Qué me di usté, Julia?.

-  Lu qu ́oyi. Se le a íu la su cabeça. Tan plontu está tan campanti cumu se ve abocáu a la desehperación, cununus arrepíus que paezi poseíu porel mismísimu demoniu Que agora paji él, angora no paji él.

-  Peru si é la pinta premanenti i alufra delas cachorreñes. Educáu cuna genti, amabri nel trabahu, cumplior delu mandáu, amigu delu divinu i l ́umanu. Podría dizilsi qu ́enclusu timíu. ¿Cúmu dizía usté Julia?: ¡Ah, si!, el mi maríu é cumu las muelas d ́arriba, mu aparáu.

-  Pu to lu que endenantis jazía dequilati, agora alcotán i chabuca, que paezi toninu. Hasta me cahtra..

-  ¿Qué?..

-  Si, si, me jarrea, me... me zurra –acontinu rehimplandu-. El que nunca s ́amohquiló, agora paezi el bichu mas jerrizu que é vihtu nunca. Él qu ́era el molejón del molinu agora é cumu una badagá d ́airi.

-  Asosieguessi muher. Tomi coha el moqueru i ensequi essas lárimas. De quietu, que nu es na de na. Voili a selvil un cuenquinu d ́un vinu de Badajó que guardu. Tien conocencia cumu Menesteriu de Tentudia, del puebru d ́Almendralehu. Yo tamién me selviré un solbinu.

Quea pol un inti, don Silvestri Paraqué, la sala p ́achergarsi a l ́alcoba d ́al láu i sacal, dun botelleru chiquininu, de maera, una botella de vinu, que descorcha. Embroca suavementi un poquinu del tintu nun vasu, que reposaba pacienti nel basal, i lu poni al escontralús pa vel mehol la su colol brillanti, rubí intensu, endispués lu acelca a la su narí i, al cabu, lu cata cunun buchi chiquinu, que déhali frutosiá maura i especias. Confirmáu el güen estáu de l ́etílicu, se dirigió p ́andi queó Julia, ofreciéndoli el vinu.

-  Gracia don Silvestri –jecha una cataina al vinu i tras un buen gestu, acotina-. D ́equí que el día, mal que mal, tien un pasal, peru las nochis..., nu ai alma bendita que

esponji lu que yo aguantu.

-  ¿Peru cumu é la cosa?.

-  Estu que le voi a dezil nu se lu conté a naidi –acontina, mentris el himpléu

trahformasi en ́angó, i da un sorbu al vinu monacal-. Ni siquía sábilu el meicu i, menus entoavía, el cura.

-  ¿Peru? – apetalla don Silvestri hirviendu.

-  Siempri avemus una casa chiquina. Quandu s ́arrejuntan aquí lus dagalis, mus apañamos cuna cocina i las dos ́alcobas. Agora díguli yo: ¿avemus bastanti cunun dolmitoriu, una sala i la cocina pa dos pellehus que semus’. Pues que non. Dali cunque é chiquinina.

-  ¡Mecá!.

-  Aluegu macea. Qué tantu trabahu pa na. Qué andi se van las perras. Que si truji la faltriquera rota... Amenalmenti acehté avial la casa, engrandándula a costa del corral.

-  Essu é güenu, ¡nu!.

-  Si. Nel inti jazisi pesáu, peru aluegu ves que quea bien, ¡to tan nuebu!.

-  ¿Altoncis?.

-  El mi Florenciu, sigui jerri que jerri, atosigándumi pa qu ́aventi de casa a lus dagalis merruchus.

-  ¿Qué merruchus?. Nu abía concencia de que cobihassis dagalis negrus ena tu casa.

-  Essa é l ́estoria don Silvestri. ¿Qué mozus negrus?, si nu ai muchachus negrus.

-  Poquinas vecis me pierdu en meyu del palramentu, oi a síu una d ́ellas –afirma don

Silvestri Paraqué, al tiempu que llena de nuebu lus vasus cunel vinu de Tentudía.

-  Pos él llega i me toma la lengua cun los negrus i güélvimi a preguntal pol lus negrus.

-  ¿Peru si nu ai negrus é cumu palrar de bobás?.

-  Na de na. Peru enjietasi a meya nochi, lus sus ojus escarrapacháus, cohi unu delus sus çapatus i acorri to l ́alcoba cumu un tarambana: ¡ajuera, ajuera!, ¡íus dela mi casa!. Çapatazu va i çapatazu bien. La una metá a l ́airi i la algotra metá a mi mesma. Que levántomi de la cama i salgu ahilandu cumu puéu. To estu anti de clareal, un día tras ́otru.

-  Creu que voi cogiendu el estringuli la cuhtión.

-  Quandu cálmassi, quea cumu acochambráu nel sofá, i güerbi al tema. I yo le digu,

pos pa ti la perra gorda, i él que si la casa é chiquinina pa tanta genti, que si yo soi la curpabri.

-  ¿I cumu nu s ́a veníu usté a queal paquí?.

-  Pol el puebru don Silvestri. Porel que dirá la genti. A elegil entri las espricacionis i el bocholnu, prefieru lus çapatazus.

-  É que tien usté el rostru cumu lus mesmissímus negrus d ́África.

-  Qué caraiti se le pon, abía usté de velu.

-  ¿Qué di la genti del su ahpehtu abotagáu?.

-  Na de na. Le diji que m ́ajorré polas escaleras, limpiando la lámpara del rellanu.

- Florenciu diju argu.

- Si. Que soi una candelera i una percuía.

- Anda bujarrón el probi.

- S ́encehtó nessu i nu ai quien lu apei del burru.

- Nu poemus embutil ca mañana qu ́abarrancó pola mesma escalera al limpial la única lámpara del rellanu.

- Me pueu arrellanal nel suelu.

- Non, nu creu que silva ya... ¿Florenciu quandu güervi en si mesmu, qué di?.

- El mi Florenciu le jecha la culpa a lus negrus. ¡Anda que dierunti güen hulepi lus jerruchus! – Dízimi-. Vaiti paí –le digu-, que nu quieru velti, mala presona.

- ¿Ondi hue Florenciu agora?.

- A la tasca el Dorotéu. Se jizu parroquianu de a diariu. Mieu dami si se da a la bebía. - Mas vali que nu sea essu.

- Solu é un didil. Cun Doroteu paji que s ́apopa, cumu siempri palra hilandu bobás, enréus, chismorréus i acertonis.

- Doimi una güerta ancá Dorotéu i, cumu notras ocassionis, le diré a Florenciu que me de compaña nunus de mis galenos. Assín palraremus cun sossiegu.

- ¿Le enharé primeramenti un bañu?.

- Essu pue esperar un poquinu. Gracias.

- Gracias las que tien usté, don Silvestri. Qué güenu es usté.

- ¡Andi, andi!. Si nu es na muhel. Tranquilícissi. Ya verá usté cumu trátassi d ́una enajenación transitoria propia de l ́aburrieru. Essu é polel sobaquéu diariu a qu ́están abocáus, a ca inti, lus huncionarius púbricus. - ¿Qué?.

- Na. Nu é dichu na de na. Algún andanciu. - ¡Ah!. 

COSINAS DE LA NUESTRA SIERRA África ena Sierra (I)