sábado. 20.04.2024

Cosinas de la nuestra Sierra. L´elmitañu Jálama ( i II)

Mírami bien elmitañu, fiju pa los mis ojus. ¿Paeciti c´ubi, esti que ties delantri,  cara bobu?. Namás que ties fíhalti nesti facu Arbaceti, nel su mangu, en meta del meyu debujás dies meyas, ca una un mueltu i veleí que mese hazin a mi pocas las rayas i quandu reluci el su filu paeci que me di, te farta unu, i yo l´igu pa onci. ¿Nu serás tu pol una casoliá essi onci?.

L'ermitañu de Rodríguez Rull
L'ermitañu de Rodríguez Rull

Paeci qu´está viva, aceltó a decil José, que Maltín queó ahogáu la congoha i la flohera. Una jería de perdigón nel brazu, d´esta lu cuenta i jaci estoria. No preocúpisi usté, que yo me cuídiu de to tía, que usté jácimi algu de mella, que nu semus bandíus de caminus i vereas, sinu genti onrá, que mus metimus cazaoris i salimus saludaoris, venimus a pasal fanfarria i acabamus cunas jielis negras.

Juerun cuna muhel al meicu, que queó velellí celquina. Le curó las sus jerías c´ubu ena manu muelta. Se hue Maltín a la su casa traspuestu, cunun escaimiento d´ánimu, un ahogu la pena i la cabeça embarullá  murrañas. 

Vaga Maltín d´un sitiu pa otru sin sabel que hazel. Una desazón l´embalga, un berrinche a ca pasu, un tartagu l´indisponi, un descalientu l´atolmenta i un sofocu de lobau le pelsigui, enun sin vivil de jielis.  

Hue un barruntu, una llamá o un emparejalsi lu que jízuli arrimalsi p´aquella egresia del mismu puebru andi la siñoa queó jería. Qué retabru, qué santus más guapus, qué carina la d´aquella vilgin, qué bella.  Si tú vilgin güena, na tú husticia, tu c´ubisti jeríu al tu iju, me quitaras estí reconcomiu que m´aqueyáu, esta coquera que s´a jechu nel corazón míu, estus ahogus d´ansionis. Na tu alabancia, to luque queimi de vía, cudiara una elmita abandoná, nel nombri d´un santu máltir, sin más riqueza que la lemosna de la genti que puea yo mesmu ayual na su neseciá, le diju a la santina.

Una luz jizu la nochi jasta allí de clara, nel caminu Jálama. Maltín siguió fiju la verea d´aquel rastru le mandara. Maza de herreru máchali con huerça su pechu, ya nu s´alcuentra maletu, ni senti ahogus d´ansionis, ni ataponasi el gañu de penas, ni senti flohera nas piernas quandu va randaris, ni le cuesta hironis aunal pulas empinás costanas la nuestra Sierra.

La lus que s´arcendi endelanti deha a escuras atrestumbal. Endispués una lalga husá apaeció l´elmita. Parecioli  felmosa, cumu si ubiera conocencia de hogazañu. La lus apagosi, queó to a escuras i retestasi el campu de vía, ondi lus buus, quitus nas sus ramas l´árbul, dirigin la olquesta ena guapura lus ruíus. Maltín cansáu, queosi dolmíu. Nu abía priesa, quandu espierti la mañana será nacencia  d´otru día.

Cuarenta añus jadi d´aquellu. Maltin acontinu cuna su promesa da. Está vieju, el cuelpu en doloris pola reuma de l´umeá  las pedras, peru la voluntá sigui filmi nel aciertu la decesión tomá.  Qué güena hue cunel la Vilgin, que hizu de santa i saluaora.

Maltin era conocíu pola Sierra. Na su probeza ubu lu que pol natura daba la tierra. Lus vezinus, lus puebrus serragatinus, danli  frutas i cosinas la sembraúra quandu s´acelca ancá unu o ancá otru p´ayual na faena o aprendel lus dagalis leturas d´escuela, que Maltin era estroíu, escrebiol i de cencia, qu´el su pairi era creíu que hazia carrera. Era mu respetáu pu siendu ricu, que puu tenel-lu to, nu quisu na, namás que unus pantalonis remendáus i una chambra pielera llena de fríu i d´airi, zarrias que son de pedigüeñu. 

Tamín arregló l´elmita que estaba abandoná, meyu destruía, cochina i petá zalzas i nuna cueva, velellí mesmu, pusu un crucifiju maera, que ni siquía ubu Cristu, pa dal gracias a Dios de lu qu´era, que levantó to aquellu cun lu poquininu que sacó solu de lemosna

Una tardi d´ivielnu, d´esas c´abocan malas, atolmentá, de tocatamboris, de mal augurio. Cuajosi una trúbila ondi caía agua a chorrus de grandis pujas, rebunban lus tronius, queánduti cehatu las culebrillas lus relámpagus i te guañáu el rayu.  

Veleí que cunaquel atronu, Maltín nu barruntó llegal a unus folasterus d´alma en jielis negras i peoris entenciones. Vienen ustés landeandu cobihu, aceltó a decil Maltín, vos puéis guarecel aquí, destercin la manta del su hombru i ensequinsi a la lumbri i les fritu unas setas qu´e arrecogiu esta mañana lus alreoris de Jálama.

Éjati bobás que nu está el monti pa oriéganu -le diju un salteaol echánduli manu al pescuezu cuna su mirá descompuesta-, i sácati las perras que ties ascondías, agora mesmu, o aquí queas la tu vía. 

Peru si nu tengu na, namás ondi llega la mirá. Aquesta elmita, la hura, ni siquía un Cristu benditu crucificáu, to prestáu, contestó Maltín, si yo ubiera algu, juera lo mesmu mío que vuestru.

Velequí que venilmus polun elmitañu i cogimus un fuleru, riyissi unu d´ellus. Mus an contáu na tabelna del puebru que ties muchas perras ascondías, argu assín cumu quien di un tesoru. 

Dizin c´ai muchus tesorus en Jálama, de quandu anduvun paquí lus morus, peru nu son míus, dizi Maltin, son pa quien lus´alcuentri, a lo mejol abéis chiripa, si nu sos an echáu d´enantis el cenizu dalguna mala bruha, cunel escobaju retama o la escobina henu.   

Mírami bien elmitañu, fiju pa los mis ojus. ¿Paeciti c´ubi, esti que ties delantri,  cara bobu?. Namás que ties fíhalti nesti facu Arbaceti, nel su mangu, en meta del meyu debujás dies meyas, ca una un mueltu i veleí que mese hazin a mi pocas las rayas i quandu reluci el su filu paeci que me di, te farta unu, i yo l´igu pa onci. ¿Nu serás tu pol una casoliá essi onci?.

Ja lo que t´apetezca, le diju mu seriu Maltin sin´arrochalsi, l´erencia de mis pairis desprecié ha tiempu, que se la queó mi elmanu, i la mi vía es de Dios, jahasi la su voluntá. 

No t´alzis en gallitu cun musotrus, que nu semus jombris de pacencia. Ya las jielis subimi a lu artu la gañola, si mese atoran na mollera, metiti una mohaína antis que s´estriqui la mi navaha, que me sobran asauras p´endebujalti la cara toa. Agila p´alanti agora mesmu i afloha la tu lengua i dimus jondi está el tesoru que mes´acabó el cuaju.

Cumu barruntara Maltín al malagi farataitu, roja de arregañu la cara era i la faca puntera, díjuli al malechor: Mu bien, mu bien, aiga p´acá el señol. Vusotrus ais teníu conocencia un´árbu mu grandi que huchean Matusalén, que cai pa ondi el Puenti lus Gitanus. 

Argu mus an dichu d´él, dijun el manteru. Pos meter la manu nel güecu c´ai nel´arbu i veleaí el mi tesoru.

Agora mesmu vamus, peru si güesi un´engañu pa ganal tiempo i dal avisu las beneméritas, t´ehculcamus i allí ondi estés, solu o en compaña, te jincamus.

Se juerun lus laironis al rastréu el tesoru, cegarrutus l´avaricia, cuandu más arrecia la tolmenta, que nu veíasi un burru a tres pasus i aquellu eran to tronius i rayus. Apehcarun caminu abaju asta el Puenti lus Gitanus i un relámpagu mu juerti  les jizu vel e l´árbu. Qué contentinus se pusun, dambus corrierun p´ellu. Anaquel momentu tronó el ruíu mas güerti, dambus quearunsi sordus, dambus cayerun al suelu.

Al desotru día, quand´ubu escampáu, Maltin, entovía cunel sustu nel cuelpu, huesi tamín pa l´arbu Matusalén. Cuandu topó cunél, s´alcuentró cunus dos raterus mueltus, atravesáus polun rayu, chamuscáus los sus cuelpus, negras las sus caras i lus ojus reventáus. 

Dio avisu Maltín al puebru pa que huesin enterráus. No palrosi agora d´otra cosa, hasta quel tiempu lo queó. Según lo di el papel, lus ciegus lus cordelis hizun poemas i aleluyas pa pol las callis pregonal i unus trovaoris pusun cantaris pa cantal a la vigüela i tocal nel su rabel. 

Queó nel conocemientu las gentis que Maltin, cuandu s´arribó a l´arbu entró la manu pol el güecu y sacó un libru mu antigu, cunas ohas apelgaminás, i nel abía escrebíu: “Tesoru d´alma”. 

Y ese hue el tesoru Maltin, un libru d´estorias que le convió su agüelu de quandu era chiquininu i que siempri leyó al calol la lumbri, cuandu se hazi de nochi en la Sierra.

Apunti.- Trátasi d´una velsión libri del relatu de don Manuel Sousa Bustillu enus “Cuadelnus manuscritus Jálama” i c´arrecogin muchus escrebioris, entri ellus Gregoriu Carrasco Monteru na Revista Arcántara (pág. 58-62, n. 105-106-107),  cumu “leyendas en las cumbres” i que lu é escogollíu d´Alcazaba cumu “L´elmitañu i el rayu”. E ajuntáu, nel retratu, un detalli d´un debuhu de Rodriguis Rullí, que jizu cumu “L´elmitañu del tarot”, nel añu 2007. Mese jaci a mi mesmu qu´esti debuhu arrecogi un poquininu lus sentiris del cuentu pos jaci cumu mella a la Sierra, l´emitañu i l´árbul. 

Cosinas de la nuestra Sierra. L´elmitañu Jálama ( i II)