martes. 19.03.2024

L´ elmita i la mujel d´escuru (I)

Toas, toitas las tardis, sin escabullilsi ni tan siquía una, passa al renti desti mesón la señoa María Dativa. Arrebujá enun mantón de jilu negru, ató metel callina alanti ajila, cenachu d´espartu achucháu, amachambráu al su brazu. Si, si, por´aquí delantri mesmu, acá i quandu, caminitu l´elmita el Corderu.

 

MUJEL DE LUTU
MUJEL DE LUTU

La señora María Dativa salió de casa como todas las tardes. Miró al cielo nublado, con la niebla bajera escondiendo los montes. Trancó la puerta con llave, se colocó sobre la espalda una toquilla negra y se anudó el negro pañuelo a la altura del cuello para evitar se le cayera de la su cabeza. Toda la vestimenta era oscura, de riguroso color negro, como lo era la blusa, la saya hasta los tobillos, las medias e incluso los zapatos. Todo dispuesto para evitar que la persistente mollina calara en sus envejecidos huesos. Colgando del brazo izquierdo un cenacho de esparto, cuya boca tapaba con el antebrazo ocultando su contenido a las miradas curiosas. Los dedos de la mano derecha se enredaban contando las cuentas de madera de un rosario que pendía de su mano izquierda, de cuyo extremo colgaba una cruz de plata, mientras sus labios murmuraban letanías ininteligibles.

Los días transcurren monótonos en aquel pueblo enclavado en el apacible valle de Jálama, resguardado por pedregosas montañas del frío del norte. Su clima, suave en primavera, verano y otoño, permite una alegre luminosidad, durante la mayor parte del año, que anima al trabajo de campo, al cuidado de los animales y al ruidoso juego de los muchachos en la plaza principal. Plaza cuadrilonga donde está el edificio de las casas consistoriales, con cárcel en la planta baja. En los hermosos huertos, que proliferan en las inmediaciones del pueblo, los naranjos y limoneros, llegado el mes de mayo, esparcen pequeños pétalos de azahar hasta formar alfombras blancas y trasladan al aire un fresco e intenso olor de fragancia de dioses.

Sin embargo el largo invierno, de frío y nieve, llama al recogimiento y retrae a la gente a amigables noches de serano al calor de la lumbre, donde se habla del trabajo, de la familia, y de estas y aquellas cosas sencillas que ocupan la vida cotidiana de los pequeños pueblos extremeños.

Un pueblo piadoso, temeroso de Dios, que construyó sus ermitas en las cuatro entradas situadas hacia los puntos cardinales, para protegerse de las tentaciones envenenadas del demonio, de las veedoras mochileras y de las moracantanas.

Por eso casi nadie se sorprendía que la señora María Dativa visitará, día tras día, la ermita que daba pie al cementerio de la entrada sur. Edificio que los antiguos dedicaron al Santo Cordero, al que ella enciende cuatro velas, compradas al cerero Alonso Párraga.

Tiene pechero Alonso Párraga un negocio de extracción y blanqueo de cera, en arriendo al Concejo por quince reales de vellón anuales, y que él dice le produce una renta anual de treinta y cinco reales de vellón. A este lagar llevan la cera algunos de los veintiún colmeneros del pueblo, ya que otros la blanquean, el amarillento líquido, en el que tiene arrendado al Concejo Francisco Domínguez. Es este vecino, Alonso Párraga, uno de los mayores contribuyentes del pueblo, propietario también de un lagar de vino propio al que se le considera de producto anual regular, de unos años con otros, de treinta y cinco reales de vellón y de un molino de aceite de una viga, en la Ribera del Cahiz, que le produce anualmente cuarenta reales de vellón.

-- Toas, toitas las tardis, sin escabullilsi ni tan siquía una, passa al renti desti mesón la señoa María Dativa  –relata el mesonero Pedro Bermúdez al propietario hortelano Domingo Puerto-. Arrebujá enun mantón de jilu negru, ató metel callina alanti ajila. Cenachu d´espartu achucháu, amachambráu al su brazu. Si, si, por´aquí delantri mesmu, acá i quandu, caminitu l´elmita el Corderu. Qu´an íu ajechandu tras´ella pol vel andi s´embocaba. Sal della tan tardi que lus sapus al su pasu silban. Yo le miré una cara desembranquiná, lus sus´ojus coloráus. Nu me diju na. Arreparé nel mantón a la boca, el cenachu tapaba. Un se namás, que´s un´a mujer mu d´ingresia, delas que le cutin lus sus güesus quantu que s´arroiya nel suelu i quea jechita un charcu lárimas por´el su santu benditu que´na crus jincarun. Son tantus lus mis pensaris que quéami atontá la mollera.

-- Una´specie de mujel santina –añadió Domingo Puerto-, peru se m´a trascordáu, qu´aiga enessi cimenteriu defuntu angunu della.

-- Vaiti tú a sabel –dudó Pedro Bermúdez-. Argún bisagüelu o argún juturu que se descuajaringó. Estuvi a piqui preguntal, peru diomi aginus daquellus sentiris, i cumu un ajogu de pena.

-- Nu se me jazi a mi que la María Dativa –aseguró Domingo Puerto- veneri santus a quenta cochinera de juturus maríus. A las vezis que pajin delicaeças.  

-- Contomi el balberu sangraol, Pacu Millán –continuó Pedro Bermúdez-, que ni siquía el día que la queó molana paí, cansó a l´empareju cunel Santu Corderu.

-- Coili! –se sorprendió Domingo Puerto-, o el Quicu a mejoráu la cosa delas muelas, que nu creulu, o essa mujer es toa calnaúra.

-- Pu fíjesi usté quella tien la su casa ena Praça L´Álamu.

-- ¡Pos nu t´amuelas!... ¿To, pu i qué passa puressu?. La tendrá pa´ndi ereó delus sus pairis, luque nu va a…

-- Pu que poía ponel las velas al Cristu Umillaeru, qu´está l´elmita al lainu mesmu dela su casa.

-- ¿Pu, si que tien querencia la señoa porel Santu Corderu, a quentu dequé le va a ponel las velas al Cristu?.

-- ¡Qué mas da Corderu que Cristu! El cura di que´s un mesmo Dios, nu?.

-- Pue sel patí que sí, ¡encredulu!. Que nu as´íu nunca a misa lus domingus, ni as jecháu un ratinu pa guardar lus´evangelios. Patí lo mesmu da berça que tronchu, peru pa ella nu, polque es mujel crestiana.

-- ¡Eh!, ¡eh!, para el carru güertelanu, que nu voi a misa polque nu me vaga, que nu déjami assosegar el mesón, pero esta pressona reça toas las nochis, toitas, un pairinuessu.

-- Quearás quebráu. ¡Anda!, ¡anda!, ponmi otru vinu.

    …

-- Yo sé Mingu, que pue abel dos pressonas endestintas i un solu Dios verdaeru.

-- ¡Joel!, esti vinu en ves d´añedil diosis al mesterio, lus melma.

-- ¿Qué?.

-- Na, que voimi po´ndi vini, que ponisimi la boca cumu un cilleru de tanta chalra.

-- ¿Nu quieris otru vinu?. Tengu unu mu güenu del lagar delus Godinis, combía la casa.

-- Non, nu me cumpli gracias, doimi por servíu, que´sti vinu jazi dobri lu qu´es tripri. Mañana sedrá otru día, que nu quieru esnucalmi paí.

-- Vaiti que yo queumi, velequí, enreáu cunesti mesteriu nel jondón la mi cabeça, cumu un´enxambri d´abexas enuna colmena vieya

Pu si que tien radón Pedru. La Dativa a escogolláu l´elmita más acullosa –salió cavilando Domingo Puerto-, polque tamién caili al pasu e l´oratoriu San José, enmeyatu al Valjondu. ¡Claru! que pa quandu t´empicas conun santinu i te da güena folla, mejol nu ejalu.

-- ¡Vaya usté con Dios!, jombri –saludó el alcalde Pedro Franco Rodríguez-. ¿Pássati argu?, vas cumu gatu rabón.

-- ¡Eh!, nu, nu,… escússami Pedru, es que diba calaverandu un´asuntu pendienti. Amus, cumu quien di, dándoli güertas a la María Dativa paí.

-- ¿Cúmu que dándoli güertas paí?. ¿Es´agora acasu un´a tenaja la probi Dativa?.

-- Non, nu. Es que Bermúis, el mesoneru, m´á metíu ena mi cabeça el´evaneu dela cosa  santa dela Dativa.

-- Mejol un evanéu pol una cosa santa que un levantamiento de falsu, cumu jazisi costumbri paquí.

-- Mos dexamus guial delu que tien importanti. Essas palabrinas jazin sentiris al ascuchalas i dispiertan recordanças d´endenantis.

-- É escucháu mental esta estoria paquí. Essi mezuqueu es porque acuyi toas las´atardecías a l´elmita el Corderu.

-- Si, toitas las tardis, jasta l´escurecel, sin cansal ni una. Está cumu encevicá cunessa elmita.

-- De mou i manera que nu ai nu ningún otru comenenciosu dequé chalrar.

-- ¡Güenu!, tampoco es na malu jazer carava delas cosinas del puebru.

-- Abemus un jaci pobremas alreor de musotrus, i ai que relatar los´aconteceris dela Dativa.

-- La jechura chama l´atranquiju, assín toa vestía d´escuru.

-- Ca unu remúasi sigún la su comenencia. Estila lutu rigurosu dendi que finó la su ija, d´aí la fachenda.

-- D´essu ja ya quarenta añus, poquinus más que menus, i murió pilona.

-- La bautiçarun posmortin, l´aterrarun nel campu santu.  

-- M´estas pusiendu lus pelus de punta, Arcaldi. Yo lu que sé es que acomlleva un cenacho espartu i adrentu quatru velas.

-- ¿Lu, essu l´as vistu al miralla endentru el cenachu?. Agora t´empreas de mezuca.

-- ¡Joer, Pedru, cumu voi a miralla endrentu el cenachu!. Me lu queó dichu Alonso Párraga, deca que lu sepa. La genti cherona que s´a metíu pa l´elmita, ain vistu dos velas arcendías ampié mesmu del Santu Corderu.

-- ¿I essu choca porque quean ampié el Santu o polque namás ai dos velas?.

-- Toas, toitas las tardis acuyi, velellí. Essu chama l´atranquiju. ¿Las velas?, pu nu sé, arcenderá dos velas i aluegu otras dos …, un´a ves requemás las premeras. Sólu abemus vistu dos velas.

-- ¿Pue sel?, si es que se pue jazer una pregunta… Un suponel, ¿tú nu acuyis toas, toitas, las tardis al mesón?.

-- Si, peru nu es lu mesmu,… Que te veu venil, arcaldi. Yo nu le pongo dos velas a Pedru Bermúi, el mesoneru, ni chisporru.

-- Nu, si ya t´alumbra, él a ti, lu justu pa dispiertarti las recordanças.

-- Es que nu mos cabi ena cabeça tanta elmita i tantu santu.

Este diario lo hacemos todos. Contribuye a su mantenimiento

ING Direct - Sierra de Gata Digital
Nº CC ES 80 1465 010099 1900183481

L´ elmita i la mujel d´escuru (I)