sábado. 20.04.2024

Cosina de la nuestra Sierra L´elmitañu Jálama (I)

Restralló el ruíu secu d´un disparu i,  a continu,  el gritu jeríu d´una presona, pu nu s´empareha gemíu d´animal silbestri d´aquella facheda.  Lus dos elmanus juerun a escapi p´allá i nel suelu n´ubu caíu ni corzo, ni cielvu, perdis o jabalín, sino una probi siñoa, qu´era leñaora, cun la su saya negra, pañuelu a la su cabeça, manus rezias, el su brazu sangrentáu, el rostru branquecinu, un jaci leña pa un lau, pal otru la segureja

San Casiano
San Casiano

Jácisili enrebesináu a lus mis pensaris que to esta tierra nuestra hue un retacáu bosqui ogañazu. Que de Coria pacá era un chafardal i estaba arrecalcáu d´árbolis i fusca. Lus melcaeris i lus´ehercitus n´ancuentravan vereas pa dil a la nuestra Sierra i las pasavan caninas, meyu asomastraponis, vendíus, enun intri, cunas fieras silbestris. 

Créyumilu, polque assín me l´an cuentáu a mi mesmu. Diban d´acontinu p´arriba i p´abaju pola qu´emus mentáu cumu Cañá Real de Gata, i pol´otrus coldelis mas chiquininus, que mese jaci empareha con la Calzá Guinea, aquella que lus romanus, nel su tiempu, mentan cumu Calzá la Dalmacia.

Vos quiéu cuental, c´abelu estáu escribíu cun beraciá, una estória c´ocurríu n´acilati Jálama. Ya sos diji qu´es mu artu esti sierru, unu lus más rezius la Sierra, i belu cun´ergullu cumu rihi l´agura d´estus vallis, pol el dizil dalgunus que lu quean pol sagráu i mágicu. 

Lu berdaeru es qu´es acaberu pa Caçris i emprincipiu pa Salamanca i que tien cañás, pol el su repechu, pal compadréu entri l´una i l´otra. Una cañá tien el nombri del monti, que emprincipia ne l´Azevu hasta el Payu, cuandu va p´arriba i partíasi en dos cuandu diba p´abaju, que huchean de San Blas i Salamanca. L´otra diba pol Gata a Peñapalda. Dambas dos eran de trasumancia.

Al pie el monti Jálama ubu, ogañazu, una elmita con curtu a San Casianu que, cumu to el campu d´antoncis, queo arrejundía polun bosqui petáu d´árbolis. 

Hue San Casianu un santu c´ubu pol ofidiu aprendel a lus dagalis leel i escrebil i to lu c´abía nas cencias conocías nel su tiempu. 

Un laguinosu día, d´esus que tien a montonis l´estoria, estandu en meyu la classi, unus paganus le dijún c´abia adoral los sus ídulus no jueran a enfurruscasi i trujieranlis penas, a lu que el santu contestó que na de na, que velequi que y´abía un Dios suyu, qu´era el verdaeru, i  no abía nenguna necesiá d´enrealsi cunotrus, pu cun esti, c´abía conocencia de cuandu chiquininu, era bastanti i satifechu. 

Lus paganus sentarun estu mu a mal i le dijun qu´era un esagraecíu, que to la comía c´abía era d´ellus, to lus vestíus hiláus polas sus muheris i lus cobeltoris las sus borregas i qu´él no era namás cun harramanta i un mantamojá i nu jacia más qu´endirgarli a lus sus dagalis, nel puebru, una bobá agora i otra más endelanti, qu´esu es lu que jazi Casianu palrar bobás, que paná silvin de cuandu envermezan..  

Casianu nu diju na. Se queo calláu, amocháu, mirandu al suelu, aluegu levantó lus sus ojus, enjiestó la cabeça, sonrió, i metiosi lus deus na su boca i gomitó toitu lu c´abia comíu nesi día i más polque nu puu, que si llega a poel lu jaci allí mesmu, i lus gomitáus salpicarunlis a lus paganus que pusunsi arrepíus. Casianu nu s´amedrentó, quitosi la su ropa i encuerosi, dándusilas a lus sus dueñus, lus paganus, que secárunsi cunellas lu chapicáu i les diju que p´aentru l´escuela quearun lus cobeltoris, que jueran polellus.

Lus paganus escocíus i amoñáus juerun de jocicus al Gobernaol, que l´abían de contal el cuentu de la falcatúa que l´ai jechu Casianu. El Gobernaol, qu´era un jediondu, le tomó una juerti hendina i l´entró cumu una vená i mandó juesi presu. Queó el maestru antoncis abocáu.

Assín se jizu. L´atarun en meta del meyu la praça, desnúu cumu la nacencia, i huchearun a toqui campana a tos lus sus descipulus, qu´en númiru ahuntarun doscientus. S´acelcó payá el Gobernaol, compadri qu´era del conviti, cumu tratárasi d´una fanfarria, i mandó a los descipulus que matasen a Casianu cunus sus estilus, que assín mentan antoncis a las plumas puntiagúas de yerru.

Qué dolol. Qué muelti tan lenta. Clavárunli lus estilus cumu garranchus, hizun debujus pol to el su cuelpu jeríu i l´esjarrarun a la cara. Queosi el su cuelpu, qu´endenantis hue juerti, cuitainu i mísiri, ojizalcu,  ajuncáu, nel colol coloráu. Roha queó la praça, la sangri ena boca dan al santu ahogus. ¡Cúmu s´amochan, abruháus, lus dagalis!, ¡cúmu tápansi cunas manus las sus cara las muheris!. Ya nu volan las palomas, nu machan aju las cigüeñas, nu s´oyin lus cantaris de las mozas ni en do lon dón los chocallus las borregas. 

To s´a queáu quietu, enmuecíu. Cumu repañá las entrañas enul inti, s´oyó una vos baguina, moribunda de Casianu, que pidía más juerza a lus sus veldugus. Cuandu queó mueltu s´escucharun las campanas  i lus dagalis tocarun las matracas polas callis del puebru, lu debuharun en lienzu i le hizun poemas i el Gobelnaol, c´ubu gran albeliá p´arrehuntal palabras, diju mu seriu: “mueltu el perru, la cebá al su rabu”, cumu que ya le daba lu mesmu to. 

Esti hue el santu d´esta dicha elmita, dembaju Jálama, rodeá de huras, bordeá de cantus, escondía al pasu de mironis pasantis, i cuidá pol un siñol ancianu que dizin Maltín.

Hue Maltín señorucu de nacencia, iju de señoronis, de nobris ijusdalgu de Caçris, ricus de caudalis i de buen puestu na egresia, peru nu sempri hue monji, fraili pelegrinu d´estus montis. Sencillu na vestimenta, aústeru la vía, santu na obedencia. 

Abía Martín un´elmanu, crus de la monea. Repichuescu, gallo nus modalis, ergullosu, foitu, dísculu, atrevíu, fachenda nel vestíu. Peru ellus dambus dos, trátansi bien cumu son lus´elmanus.

Un día Martín ubu l´entinción de querel dil de caza, contri la voluntá de su pairi, i le diju a l´elmanu que huesi en compaña. A José, que paecía temerariu, nu gustoli l´ocurrencia, pu nenguno d´ellus ubun pol hazel migas cunas armas. Martín era jombri estroíu, dau a la güena palra, escapás de engatusal a cualquía, de sacal chasca las cabeças i abobecel las molleras i José agilosi p´alanti, nu juera que pol güevatu queara, caguetu paciera o gabachu, endelanti, dijeran, i dejósi que lu malmetiera. 

Namás salil el sol, cuna premera clariá, na l´aboreal del día, pusunsi las sus escopetas al hombru, la bandolera enllená comías i una curtía bota cunel vinu pitarra, del que labora el tío Naciu na bodega del puebru, pa principial el baquéu.    

Meterunsi pol el chafardal esculcandu dalguna posta i en cuantinu que l´allarun estuvun quitinus nella. Pasu muchu tiempu sin que na ocurriera. Ya s´aburría Maltín, arrepentíu la su idea, desinquitu de tanta pacencia, jirviénduli la sangri polas sus venas, traspeandu d´un lugal a otru. Estu está mas mueltu que vivu, paecía decil, riendu  José palus sus pensaris.

Antoncis Maltín oyó un ruíu cumu d´estronchalsi ramas, cumu si eharrasi algu. ¡Tati quitu!, ¡queati ondi estas!, le diju baginu a l´elmanu, vienin colzus o quiá cielvus, i lus dos quearun quitinus, tancus, cumu agináus.

Restralló e l´estrumpíu secu d´un disparu i,  a continu,  el gritu jeríu d´una presona, pu nu s´empareha gemíu d´animal silbestri d´aquella facheda.  Lus dos elmanus juerun a escapi p´allá i nel suelu n´ubu caíu ni corzo, ni cielvu, perdis o jabalín, sino una probi siñoa, qu´era leñaora, cun la su saya negra, pañuelu a la su cabeça, manus rezias, el su brazu sangrentáu, el rostru branquecinu, un jaci leña pa un lau, pal otru la segureja.

Cosina de la nuestra Sierra L´elmitañu Jálama (I)