sábado. 27.04.2024

Cosina de la nuestra Sierra Jálama d´oru i prata

Cumu sé que vas a dil mañana tempranu a Jálama, premítimi que haga de criqueru i s´os cuenti unas cosinas misteriusas c´ancuentre nun manuscritu del siglu deciseti. Assín s´escarabelan lus dagalis i le cohin mas gustu a la cosa i, cualesquiel ensupi, lu mesmu daris cunu n´allazgu i mus hazemus ricus, que l´izían lus morus a la montaña nuestra: Jálama, Jalamita / nu lloru pul ti / sinu pola prata i e l´oru / c´a queáu allí.
La dama aì la licorne. Museu Cluny
La dama aì la licorne. Museu Cluny

Izi la henti, lus nuestrus antepassáus, que nel monti Jálama es´ondi más tesorus de morus ai. Fíhati que tien mil i quatrocentus cuarenta i dos metrus d´altitú i ha linderu cunas Castillas. Pa un lau lus leonesis i pal´otru lus´arabis, que queó na tierra de naidi. Frontera hecha mu destendía, la Sierra p´arriba.

Precural engarrazal asta l´artu i acanzal a lu que conocisi pulaquí cumu la Nevera.

Ensupimus qu´izin que hue el duqui d´Osuna, mandamás en to essi cachu d´acaberu cun Poltugal, rihienduu e l´añu de mil i secientus i sesenta i dos, quien dioli güertas a la su cabeça pa vel cumu mantenel frescus lus´alimentus que comían.

Queavan acantonáus na foltaleza d´Aldea Obispu, que cuna calol que hazía empochávansilis las frutas i las calnis, i dihu el duqui, endispués de cavilal muchu: “Velequí qu´en Jálama, de pol si mesmu, e l´agua házisi yelu, si hagu un pozu cun´agua abré muchu yelu”. Mandó hazel un pozu na folma sagonal, profundu sieti metrus, cun pedras berruqueñas labrás. Hizun cumu algu apaicíu a una pirami cuna su cabeça p´abaju i ubu yelu pa tos. C´aluegu l´engulvían en bálagus pal trespolti, que lu hazían enun il i venil de lus sus carrus, un pacá i payá de mulus i burrus.

Anqui sé qu´es peligrosu pa lus dagalis, nu passéis de lalgu la Celvigona. Ora qu´están de moa lus parajis de natura, esti es´elmosu, pobláu d´árbolis silvestris i matascobas. Ai un regatu cununa chorrera de más ochenta baras d´arta que caí nuna altesa de dos baras, hiziendu un huerti ruíu mermuranti. Tamién cain celca el Guiharru, las Cumbris de San Maltín i el Tesu Porra, que velequí lu mentan tamién cumu Picu Almanzol, pol decil dalgunas c´ai más.

Peru sobri to, echal tiempu en miral lus paisahis. Nu tien espeldiciu pol maníficus. P´ondi quiera que miras to es la felmosura mesma. Los vallis, buhíus ena montañas, quean arretacáus de verdi, dispeltandu sueñus d´una grandeça de mu patrás. Hizu Dios un paraísu d´esta tierra, nu poía pol menus.

E dáu tantas güertas a lus mis pensamientus que m´e esnoltáu…, nu sé c´abrava. ¿A qué venía to estu?. ¡Ah si!, al libru publicáu pol don Antoniu Rodriguis Moñinu. Velequí lu c´ai escribíu: “Pelus i siñalis p´alcuentral tesorus i ayalus ascondíus, sigún un curiosu manuscritu de mil i secientus i unu” (1) .

I sigui iziendu. “Libru verdaeru lus´aberis que quearun lus morus na cristiandá, quandu juerun despohaus d´ellus, que truju el capitán Manuel Tavora i Barrón enu qu´estuvu cautivu, nel emperiu de Marrocus, doci añus, cuiu rescati hizusi pulus Pairis la Redençión, nel mesmu añu de mil i secientus i unu”.

Dízili a lus dagalis que s´arrimin pacá, que voi cuental-lis unas cosinas mu enteresantis. Ascuchami to l´atentus que puáis, callaínus. Tomal memoria to estu, que vusotrus seis mu entelegentis i espabiláus.

Quandu vuestru pairi s´os diga c´ais llegáu juntu a l´elmita del Santu San Blas el Vieju, buscal alreol d´ella que nuna pedra pequeñina, lus homis antigus, debuharun la folma d´un gatu, picáu na mesma pedra. Cuentandu nuevi pasus p´alantri, haçia l´orienti, cabuchandu un pozu hondu cumu la meía un homi, damus cunún tesoru c´ai, qu´izin qu´es mu grandi. Paí mesmu quea una mezquita que tien un gorrón brancu a la su puelta, cununa mealla pintá i en drechu d´ella, quea una hura llena moneas.

Aliquandu s´os entri ganas d´agua le dizís al pairi qu´el agua que s´os gusta es el de la huenti que mentan de Hincha Qualtillus o tamién cumu Huenti Maquavía, que quea huntu al Canchu la Saltén. Rebuscáis muchu pul dembaju d´ondi corri l´agua a la huenti i miráis frenti al Canchu que diji anantis. Arrimáu a l´agua, ondi hazi un vallinu reverdecíu, ai una llabana cun el dibuhu d´una salten ahugerá pulel meyu su mangu i una algoia a la punta. Dembaju quean seis arrobas d´oru i prata i, d´un empedráu de guiharrus que sal de la salten, ai un´olnu llenu d´oru.

Si s´os enreáis un poquinu más ena dicha huenti de Hincha Qualtillus, que tamién dalgunus mentan cumu Huenti Siete Qualtillus, a l´espá la huenti, midiendu cincu baras, dembaju la tierra está un tesoru. A la izquierda quatru baras, i de jondu, bara i meya, otru.

Midiendu desdi l´esquina, a la drecha la dicha huenti asta cincu baras i de jondu bara i meya, peru s´alverti qu´es de la drecha asta juntu la corrienti, otru. Na Huenti Hincha Qualtillus, a tres pasus d´ella, está una hura de ladrillu al ponienti.

Nu s´os olví descansal huntu a la Huenti l´Escoba ondi s´alcuentra un farallón pintáu nuna peña. A tres pasus, de la mesma huenti, está una pedra reonda i dembaju d´ella una pila llena de moneas d´oru. Ne l´artu de Jálama quea otra huenti i, a seis pasus d´ella, un carru d´oru.

Nu sé si to estu es verdá, ni lu que tien de ralidá, pos naidi lus que queamus vivus entavía estuviendu velallí, nel acovihamientu, peru pol si dau el casu, hueri verdá, s´avoga il cun cuiáu. Pue sel que lus morus, cuandu anduvun puraquí, apreciasin l´agua cumu un tesoru, lus montis queavan sagráus pol estal tocandu el cielu i to lu c´ai n´ellus házisilis qu´es d´oru i prata, lo cieltu es que nel nolti i orienti dicha Jálama ai una silla hecha enteriza nuna pedra cunun respaldu i sus descansaerus, pa ponel lus cous, i en meyu d´una losa pequeñina, que hadi división nel respaldu i ne l´asientu, ai otra losina embutía sutilmente i dembaju una polción grandi d´oru.

Celca de dicha silla, a continu, está e l´Arróiu Mostajus, a ondi ai un pesu de molinu i polcima una cabeça d´un caballu cununa cadena al su pescueçu. Dembaju del pesu, que polencima tien un bujeru, ai seis arrobas d´oru.

Ne l´artu la Sierra que mira al Ríu Rubiosu, de l´au la Lusitania, encuentrasi a meyu hazel, una praça, que s´a enprincipiáu a celcal, i en meta del meyu d´ella un tesoru.

Tamién es mentáu enesti libru e l´escreviol Vicenti Maestri, vecinu la Ciá de Coria qu´era un buscaol de tesorus, i según tengu pol´ensupíu, pol un dezil, alcuentró mu pocu.

Dehó escrevíu dalgunus güenus librus cumu “Estoria heneral i palticulal las minas d´Estremaura”, i lu c´abramus: “Apuntis i reflesionis sobri antigus tesorus ascondíus en l´Estremaura, según la tradición i las fábulas árabis”. Dizin d´él qu´era mu entelegenti, el su oficiu era d´anticuariu, i dava a las sus leyendas tanta afición que pacían estorias.

A escrevíu, don Vicenti Maestri, c´ai muchus tesorus na raya lindera que llevari de Idaha Velha, en Poltugal, asta celca Salamanca, ondi ai castiellus i foltificacionis arruinás i dí c´ai librus escribíus, ca unu nel su tiempu, ondi lus moriscus relatan e l´asconditi de la su riqueza, que nu pudun alampal cunellus quandu lus´aventarun d´aquí.

Relata qu´en la Sierra de Jálama s´alla la cabeça d´un moru, nuna pedra, i n´otra la de un calneru, dambas hechas a picu. En meta del meyu, d´estas pedras, cavisi i ai una foltuna, peru cuiáu que tien guarda.

Dí Vicenti Maestri que Huan Antoniu Coldoba, que tamién era buscaol de tesorus, hue quien le diju que vio la cabeça del moru i un güecu ondi unus homis cavarun i estrajun el tesoru, sin que vigilanti dalgunu oponiesi impedimentu i, al calol l´agualdienti de la tabielna, hazían cantaris: Aquel que decifri/el letreru del moru/comerá cun cuchara de prata/i arará cun reha d´oru.

Unu lus mehoris tesorus puei que sea el del Príncipe Bura, que quea nuna hura mu grandi, cumu si huesi el tuni d´una mina wólfram, ondi entrarun buscaoris, que tuvun que salil huiendu pul que comíansilus lus musquitus c´abía, que juerun muchus i hazían de guardas.

Queolu, don Vicenti Maestri, melcáu cunel númeru doscentus i dos, que a tos diesi ordín. Dalgún veçinu escrebió velsus i cantaris que cuentan cumu nus tiempus antigus, mu oñagazu, lus morus ascundierun un tesoru p´impedil juera robáu, dehándulu assín p´aquel qu´en llegandu primeru l´alcuentri o lu recrami, i estu, velequí, paeciomi hustu.

Metió el tesoru nuna cueva ondi lus pastoris guardarin el su ganáu quandu lluevi o nieva. Izin qu´eran muchas barras d´oru las que truju el Príncipe Bura p´enterralu ne l´Azevu, na montaña de Jálama.

(1) Quéu pal final d´esta coleición d´escritus la bibliografía qu´empleáu.

(2) Afotu. “La dama á la licorne”. Museu Cluny o de la Edá Meya. París. Francia. Esti museu tien arrecogíus tesorus l´época, cumu las coronas el tesoru visigodu de Guarrazar, nel siglu VII. Una palti d´él queo en Madrí.

Cosina de la nuestra Sierra Jálama d´oru i prata