martes. 19.03.2024

COSINAS DELA NUESTRA SIERRA El behtardu las sieti cabeças (I)

Un cabreru d´Acebu contomi un día esti relatu que, sigún él, rutaba polus sombríus jocinus la Sierra. Diba i benía cunus cantarinis vientus del sur, al dolondón lus chocallus i al timiu tilineal las campanillas. Lu sembrarun lus mochilerus portuguesis enti tomillu i brezu, nessi cortu resuelgu quedá el dehcansio lu prohibíu. Hombri palcu nas sus parabras, i mu amigu de monosílabus i frasis coltas. Dedicomi el juhtu brevi tiempu quele premitió un´essaustivu resumin, sin aclaralmi si tratábassi de cuentu, leyenda o romanci. Un machu cabríu, de sonoru cencerru, que topaba a otru más nuebinu i jaquetón, rompió l´encantu de l´encuentru, enrolándunus nuna rehíla d´imáginis bucólicas.    

 

Fernandu cunus sus tres perrus
Fernandu cunus sus tres perrus

Parti Premera. 

Frai Ferinu dela Cumbri.

Érassi una ves qu´abía na Sierra dos´elmanus, Fernandu i Juaquina. Un día s´atoparun cunun dehjarragayáu fraili francihcanu qu´acorría las frelías dela zona, arrejuntáu a tres fermosus perrus. Diba jeríu polmé duna mala caía qu´ubu, quandu quisu salbal a una tórtula delus garranchus duna zarza malbaera. Ehtronchá la rama dun madroñu, al que tuvossi agarráu porun tiempu, juessi, roandu, roandu porentri las cancheras duna laera. La mala chiripa quisu que diera cuna cabeça nuna canchalera, delas muchas qu´ai plantás nesta Sierra, cun tanta juerza que ehcachurróssila asta la mesma sesera. Queossi munchus días sin pensaris pues juérunssili pola jería abielta i porallí debióssili dil tamién e l´alma, pues paecía el cuarterón sin tranca duna puerta.

Poressu, i a pesal que dierunli, duranti un lalgu perióu tiempu, toa clasi de ungüentus i yerbas, siendu la delus dos gelmanus santa pacenzia, feneció sin que puieran jazel na pol salbal-li la su vía. Endenantis de fenecel el pairi Ferinu dela Cumbri, qu´assín hucheabassi, pidiolis que cuyaran delus tres perrus que dabanli compaña, qu´eran aguerríus, arriscáus i mu fielis, que nu abían miéu a na ni a naidi i jazían to luque  pedíassilis sin rechistal ni quehalsi.

Al desotru día, siendu l´intierru, vinun al nuestru puebru tolus frailis l´entolnu, cununus fermosus cantaris que dijun sel del gregorianu. Tolus veçinus del puebru, reuníus na vela, quearun al inti embohilaus, al barruntal aquella lengua esstranhera tan bien templá.  Lengua de papas, obispus i curas nas misas dela mañana, cunas que  empeñabanssi en palral-lis de Dios, un domingu tras´otru, panú entendel na de na. Cantaris delus frailis del puebru, nel´oratoriu del monesteriu, culus paharinus ansomáus polas ventanas. Agora el coru era más grandi i las vozis, tensas nas sus cueldas, recogíanssi porenti lus supoltalis dela praça, al tristi i monótonu doblal delas campanas. Los frailis rehilarun en largu acompañamientu, cunas sus caras tapás. Cirius arcendíus nasus manus, rotus lus sus corazonis, distendía las sus´almas.

    - ¿Depa óndi son estus pairis franciscus? –preguntó un veçinu. 

    - Delas provenças de San Miguel i San Gabriel –contestó otru más´avispáu.

    - Veléi comu dizíati yo qu´eran depa juera –diju la muher del premeru.

    - ¡Pairi! –preguntóli otru cherón al cura endenantis que principiara l´intierru-. ¿Depa óndi son estus santus frailis?.

    -  Pu depá ondi van´a sel, depaquí mesmu –contestó el cura.

    - ¿Qu´a dichu el curatu?.

    - Que de más pacá que de payá.

    - Son desti lugal i detós los puebruss d´alreol. ¿É qué nu conocis a essi garetu d´aí?.

    - ¡Ey!. Si é frai Santiaguinu. Cuna capucha pol´endelanti la cara i l´abitu nuebu, nu      conozíalu. Cumu sempri va cum´un chaguarru i meyu estangallináu.

    - ¿Y pol qué di agora qu´é de San Miguel?.

    - Padal a la cosa más´encósnita i mesteriu.

    - ¡Ah!. Pu menú barajunda an jormáu. 

    - ¡Papa! –dihu una moza apegá a un´adultu-. ¿Quándu mos vamus d´aquí?. Tengu     hambri i sueñu i unas flojeras nas roillas, cumu si nu m´aguantaran. ¡Ai!, qué     serración de pielnas tengu. Argu súbemi i bájami, el coraçón se m´acelera, l´alientu     amontonassimi, sientu mareus i arcás.

    -  Resoga i bati acabihandu, qu´emprincipiu a engorral i queumi sin vel l´estaramáu.

    - Tengu unus agojus i unus ahinus qu´están arrematándumi. ¿Nu estaré preñá?.

    - Nu t´alobis que tú, ija, luque estás é acojoná.

    - Poressus atributus pensé yo qu´era el asuntu.

    - ¡Caiati ya, barbajona!. Nu ehcalabrassi, qu´el pensal munchu, quandu é debanéu, aboba i, amás,  ehparrama.

    - ¡Está güenu!, queumi cuna celemonia, anqui naidi diérami, nesti intierro, vela.Apelguñaré lus´ojus, punú quieu miral-lus más. 

Acabihu d´interrar el mueltu nel´enteriol del góticu tempru, ca uno golvió a la su vía cotidiana. A Juaquina nu le prehtó munchu la idea de quealssi conus tres perrus pu eran tres bocas más qu´alimental, peru a Fernandu, qu´era gustosu a salir de caza, binunli comu anillu ar déu. 

A mi mesma, Nandu, qué quieris queté iga, nu me gusta, na de na, abel d´alimental tres perrus.
Yo tamién l´é pensáu, Juaquina. Nu creas que non l´abré dáu güeltas a la mi cabeça, peru son mu mañegus i candongus, árdigus pala caza. I amás, to ai que´izil-lu, Les cohí prenda.
Comin cum´unus dessosíus.
Ehcambiaré la caza menol pola maiol. Desotru día vi, yo mesmu, cumu topálsilas, sin temol dalgunu, conun habalín jaciéndulu ajuil i, ja pocu, conuna maná lobus qu´ajorrarun pola Cañá a la ehculca d´ovehas dela majá del Serafín. Engrandaré el tiempu dedicáu a la caza, currelarán lu que comin.
Essu paécimi mu güenu, sempri que nu encebiquis.
Nu, non creu.

Regorçó s´ermana Juaquina, estus intis d´asuetu de Fernandu, pa dilsi cunel giganti Canchal, del qu´andaba emburruchá i pol´él bebía lus vientus. No era mu guhtosu Fernandu al rehpestivi dessti novialgu de Juaquina con Canchal, i siempri izíasilu a ella. Que si nu cúmpliti. Que si é mu grandi patí. Que si comi muncho palu que trabaja… ¡En fin!, pa qu´enreal, que nu lu veía pa cuñáu.

Escapóssili una sonrisina a Juaquina quandu le dihu Fernandu que se quea más tiempu na caza. La Sierra ocupa grandis ehtensionis de tierra de monti bahu i bosqui autóstono, lu qu´acorri una fauna silvestri de caza menol cumu conehus, liebris, perdizis, palomas torcalis i tórtulas i tamién de caza maior: jabalinis, corzus i lobus, estus úrtimos cun precio nas sus cabeças. To estu lu quearía atareáu un güen ratinu, tantu cumu pa qu´ella puea regorçal l´amol del su queríu Canchal.

Velsión libri d´esti autol. Afotu: Fernandu cunus sus tres perrus.

COSINAS DELA NUESTRA SIERRA El behtardu las sieti cabeças (I)