¿Abuela por qué el abuelo y tú habláis tan raro?. Non, nu creas que musotrus palramus raru, hija. Es la muestra lengua, la muestra jorma palrar, cumu di el puebru llanu, trabajaol i pecheru. Un´abra que vidi de mu patrás, cuandu el Dragu, qu´estava mueltu de hambri, híncosi a toa la genti i puraquí nun queo naidi. Una palra la muestra, mu recia, que tien apoyança i arrebuscu nus legajus l´estoria.
Pero abuela, si no quedo nadie, ¿de dónde venís el abuelo y tú?. Estu hazi muchu tiempu, tantu que escápasi de la memoria lus agüelus míus, i de lus agüelos mis agüelos. Son recuerdus viejus, pensamientus de p´atrás. Un tempurial mu huerti de grandis tempestadis uvu. Bruñerun lus estampíus de lus tronius i la lus cegaora lus relámpagus l´inluminó to, queánduti atontoliná i cegañuta. Queó toita la Sierra achipotá i, deca que muo to, güe la nacencia las montañas i nel arrebluju lus vallis, peru es posibri que, dichu assí, naidi s´acuerdi o nu sean escapacis d´entendel-la. Anqui la genti entendi y magina de to.
Cuandu escampó, s´ensecó to i golviosi serenu el cielu, ya nu queó na de cúmu era endinantis. Antoncis vinun unus jombris grandis, de nacencia enas tierras del nolti, que se dijun León i Asturias.
Llenosi to otra ves de genti i d´animalis que pastan lus muestrus praus i s´emburrin las matascobas lus montis i agora, cunel suol las frentis, encayás las manus muestras, lus´araus jacin garabatus en la balvechera i se rotuarun i sembrárunsi lus muestrus campus.
Ubu un rey mu d´acatu, c´aventó i presiguió lus´almorabis, que mentarun Alfonsu. Queandu andava meyu mueltu desapartó lus sus reinus, que lus tuvu arrebrujaus, i diju, con cencia: “velequí la Vía de la Prata, caminu empedrau usau, nel su tiempu, pol-lus romanus, tolu que quea al´oesti pal hiju míu Fernandu, qu´es de León, i tolu que quea al´esti pal hiju míu Sanchu, qu´es de Castilla”.
Aluegu veni otru Alfonsu, qu´es nonu, i métisi pol-la Vía la Prata en Cáparra, que lus muestrus llaman Guinea, i tamín pol-la calzá la Dalmacia, qu´era otru caminu que metiasi en la Sierra, bajando la Ciá y pol´aí entrarun lus muestrus señoris cristianus, llionesis i asturis, a poblar esta Sierra.
Oíansi de nuevu lus cantaris la genti, s´enllena la egresia la vos de lus muestrus dagalis, ahorran la genti contentinas pol-lus empedraus las callis, s´encierran lus ganaus enus sus corralis, crecin las estirás magarzas en el troncu las oliveras, ya güeli dulci el mostu enus pisaerus i las abehas jacin miel i ceratu enus buracus lus sus panalis, que tamín la nuestra Sierra tien d´estus bichinus que s´enpancinan nel tarru de las floris.
Bandás de gorriatos montesinos
volaban, chirriando por el cielo,
y volaban p´al sol qu´en los canchales
daba relumbres d´espejuelos.
Los grillos y las ranas
cantaban a lo lejos,
y cantaban tamién los colorines
sobre las jaras y los brezos,
y roändo, roändo, de las sierras
llegaba el dolondón de los cencerros. (1)
Abuela, esas son las historias que nos cuenta el abuelo, y que son bonitas, ¿a qué si?, pero mis amigas me dicen que hablar así es cutre y de paletos. ¿Que sabín d´estas cosas lus señoris aquellus! Si nunca vinun al palraeru la nuestra Sierra, si nun s´an metíu pol-lus berrocalis las Jurdis subiendo pol-las regüeltas de las Batuecas, n´an estau de paliqueu nel Jerti o enus cerecerus la Vera, ni queau de palranga enas Tierras de Coria, ni de carava nel puenti d´Alcántara, ni an pasáu fríu en l´escalcha del Rebollal o nel castañal de Béhal, n´an estau enas juderías el´Ambrós, ni nus robris de Mairoñera o las reliquias Berçocana o ena vieja Garrovillas d´Alconeta. Me se jazi a mi que son genti riscozia i rispera.
Dizin que la muestra palra está reculando, pol-la fuerza de otras palras, i la genti del puebru le jecha las culpas a las gobielnas, que riérunsi de musotrus i mus riñerun muchu pol palrar musotrus la nuestra palra, y aluegu mus dijun qu´era palra paletus, cuandu esu nu es cieltu. La culpa l´avemus musotrus i lus muestrus pairis i lus maestrus muestrus que nun mus l´aprendimus desdi dagalinus, ni ena nuestra casa, ni ancá naidi, ni ena escuela. Pol esu vansi borrandu, mijina a mijina, las señalis que quean de la nuestra palra, tantu que la quitan tamín de lus cantaris que s´arrecogin en lus puebrus.
Estamos perdíos,
no hay que dali güeltas,
que ya estoy mu jarto
de jechal la cuenta,
y ca ves que güelvo
se me poni dolol de cabeza.
-Quico, no te agines.
-Paecis boba, Cleta;
quedrás que me esponji,
u que baile, u que jaga fachenda;
mentris que la genti
mos jaci esta cuenta. (2).
Dibimus tenel antoncis estaribelis librus p´azel muchas leturas, cuandu mus vagava. Ubimus dil musotrus muchu más ratu a l´escuela, diziéndumus: assín palrarun nuestrus pairis i lus agüelus muestrus i assín avemus palrar, ergullosus y rebesinus, musotrus”.
Me se jaci un ñúo cuandu mentu d´estas cosas, lo mesmu me s´enrea la lengua que me pasu de praça. ¡Qué ahínu, qu´ahogu m´entra!. ¡Qué remolonis juerun!, nun se mus diju nunca: “¡agila p´alanti lionés!”, supiendu qu´el enemigu nu se duelmi en paja i que si nu mus damus priesa será achiperri el muestru habla, o pue quealsi más muelta qu´el espantaju duna güerta o quealsi arremanga en quatru rinconis escurus.
Un garrabuñu se me jidu adrentu
y entromi de arregañu una temblona,
que abate de cuaju jincu allí el poléu
si desfinchal no pueu por la boca.(3).
M´apena que Dios nu me diera la mesma albeliá pa sel escriviol n´estremeñu, ahechu i sin espulgis, cumu diomi pa crial hijus i qu´el pairi míu nun mus arrempujara pa sabel leel i escrebil con gustu i caliá, pa enpidil que se perda esta fermosa palra, peru creu hija mía qu´es ya mu tardi, que sempri andamus tan zorondus cumu las cabras cojas.
¿To, pu qu´ora es, c´arriba ya l´agüelu?. ¡Çuta!, mujel, c´ai que arriscalsi. Que jombri, nu me deja ni desfinchal, me tien farataita i atorullá: “Daiti priesa mujel, qu´es ya mu tardi/y prestu va a sel hora,/(…)/que a la Elmita tenemos que dil/(…)./ Sácami el remú de tirus largus,/sin que le falti cosa;/la faja colorá, los mis bombachos,/el calañes de bolras,/aquel chaleco de plaqué d´oru/con el pañuelu brancu d´amapolas/y los zapatus bajus,/que no quieru botas/(…)/y tú, ya lo sabis, ajuera esa ropa./Tira los enjalmus de esus vestuarios/qu´están jechus de tela de cebolla/y avienta esi velu que no quieru velti/pintando la mona./Qu´esus trasmallus se jidun pa pecis/y no pa presonas/(…)./Hoy tienis que dil/igual que de novia./La cobija grandi de los abalorios,/el jugón de blonda,/el pañuelu e ramu, la saya amarilla/y el mandil de rosas,/pa que asina vayas tan repompollúa/qu´encelás te mirin las mozas jamponas”. (3).
Velequí a la tu mujel i a la nieta tuya. Vestía i repompollúas pa dil a la romería. Nu me digas que nu estamus guapas. Guapas, más que guapas. M´ais queáu escolumbrau, tan emperejilás cumu nenguna.
De que palrosi, si se pué sabel. La dagala, que preguntomi pol-la nuestra palra. Y le relatasti que bien de mu ogañazu
Mira, ai veu al señol Julián, escriviol muestru Consistoriu, qu´es mu curtu, con mucha cencia y tien mucha esplíca. ¿Qué tal Julián?. Ya ve usted, aquí de Romería. A sus píes señoras mías, van ustés, si m´aceptan el cumprío, mu caras. Nu se mereci. Es usted mu cumpríu, señol Julián. ¿Van a la Elmita?. Paí vamus, al holgóriu i la entretenéncia.
Venimos palrandu, nel Camino Vieju, sobre la muestra habra, sobri si queo d´aquí o d´allá. Díjili yo a la mi María: preguntemusli al señol Julián que fiju que tien a gustu esplicalnuslu, agilandu caminu a la Elmita, qu´es jombri que palra cristianu.
El artuestremeñu, qu´es lu que se palra aquí, dicin qu´es astulionés i se palra al noroesti Caçris i al sul de Ciá Rodrigu i esta es la su estória:
Güe nel siglu doci, o a lo mejol d´antis, cuandu mus arreconquistó, si pue llamasi arreconquista aquellu c´ubu, jombris del nolti que gastarun una palra de lu latinu i repuebrarun to estu. Jombris llionesis i astirianus, de lus que semus erederus, i tamín endispués d´algunus navarrus, i más alanti nel tiempu gallegus, estus últimus nombraus pa sillal las egresias. Entitularun a esta palra cumu astulionés o astul-lionés, peru aluegu a iu quándusi con cosinas d´equí i d´allá hasta sel lo qu´es.
¿Lu sabin lus señoris artus de autoriá, lus las muestras estitucionis?.
No, nu es oficial enus lugaris enus qu´entovía se palra cumu son al sul la Ciá, el Rebollal, l´Albelca o Béhal, y velequí ena Serragatina, enas Hurdis, Granailla, Guihu, Santa Bárbara, Coria, Piolnal, Tornu, Berçocana, Garrovillas i Mairoñera. Así digu, arrejuntandu lus dichus lugaris, Rebollal, Peña Francia, Sierra Gatta, Tierra Granailla i Tietal, Vallis de l´Alagón, Jerti i la Vera, Tierra Coria i d´Alcántara, Almonti, Iboris i Villuerca.
Aluegu, corríus lus´añus, güe cuandu mus dijun qu´es cosa de probis i d´inorantis.
Esu es lu que díjili yo a la mi nietina, más u menus.
¿Pui paqué preguntas?. Pa nu arrendal las ganancias.
Lo que ofrecis, Vida, no acetu,
pos un reló enllenu de silénciu
marca a continu las oras solas
i auja que la soleá cuenta
no da el tiempu, sino penas. (4).

- -Luis Chamizo. Fragmento de “La nacencia”.
- José María Gabriel y Galán. Fragmento del poema “Bálsamo casero”.
- Mario Simón Arias Camisón. Fragmentos de “Loa de la romería”. Romería de Dios Padri Benditu. 1952. Biblioteca Virtual Extremeña.
- Ismael Carmona García. Fragmento del poema “Ahuyu”.