viernes. 03.05.2024

Cosinas de la nuestra Sierra o nochis de seranu alreol de la lumbri (IV)

Dizin que la muestra palra está reculando, pol-la fuerza de otras palras, i la genti del puebru le jecha las culpas a las gobielnas, que riérunsi de musotrus i mus riñerun muchu pol palrar musotrus la nuestra palra, y aluegu mus dijun qu´era palra paletus, cuandu esu nu es cieltu
Grabado del siglo XII
Grabado del siglo XII

¿Abuela por qué el abuelo y tú habláis tan raro?. Non, nu creas que musotrus palramus raru, hija. Es la muestra lengua, la muestra jorma palrar, cumu di el puebru llanu, trabajaol i pecheru. Un´abra que vidi de mu patrás, cuandu el Dragu, qu´estava mueltu de hambri, híncosi a toa la genti i puraquí nun queo naidi. Una palra la muestra, mu recia, que tien apoyança i arrebuscu nus legajus l´estoria.

Pero abuela, si no quedo nadie, ¿de dónde venís el abuelo y tú?. Estu hazi muchu tiempu, tantu que escápasi de la memoria lus agüelus míus, i de lus agüelos mis agüelos. Son recuerdus viejus, pensamientus de p´atrás. Un tempurial mu huerti de grandis tempestadis uvu. Bruñerun lus estampíus de lus tronius i la lus cegaora lus relámpagus l´inluminó to, queánduti atontoliná i cegañuta. Queó toita la Sierra achipotá i, deca que muo to, güe la nacencia las montañas i nel arrebluju lus vallis, peru es posibri que, dichu assí, naidi s´acuerdi o nu sean escapacis d´entendel-la. Anqui la genti entendi y magina de to.

Cuandu escampó, s´ensecó to i golviosi serenu el cielu, ya nu queó na de cúmu era endinantis. Antoncis vinun unus jombris grandis, de nacencia enas tierras del nolti, que se dijun León i Asturias.

Llenosi to otra ves de genti i d´animalis que pastan lus muestrus praus i s´emburrin las matascobas lus montis i agora, cunel suol las frentis, encayás las manus muestras, lus´araus jacin garabatus en la balvechera i se rotuarun i sembrárunsi lus muestrus campus.

Ubu un rey mu d´acatu, c´aventó i presiguió lus´almorabis, que mentarun Alfonsu. Queandu andava meyu mueltu desapartó lus sus reinus, que lus tuvu arrebrujaus, i diju, con cencia: “velequí la Vía de la Prata, caminu empedrau usau, nel su tiempu, pol-lus romanus, tolu que quea al´oesti pal hiju míu Fernandu, qu´es de León, i tolu que quea al´esti pal hiju míu Sanchu, qu´es de Castilla”.

Aluegu veni otru Alfonsu, qu´es nonu, i métisi pol-la Vía la Prata en Cáparra, que lus muestrus llaman Guinea, i tamín pol-la calzá la Dalmacia, qu´era otru caminu que metiasi en la Sierra, bajando la Ciá y pol´aí entrarun lus muestrus señoris cristianus, llionesis i asturis, a poblar esta Sierra.

Oíansi de nuevu lus cantaris la genti, s´enllena la egresia la vos de lus muestrus dagalis, ahorran la genti contentinas pol-lus empedraus las callis, s´encierran lus ganaus enus sus corralis, crecin las estirás magarzas en el troncu las oliveras, ya güeli dulci el mostu enus pisaerus i las abehas jacin miel i ceratu enus buracus lus sus panalis, que tamín la nuestra Sierra tien d´estus bichinus que s´enpancinan nel tarru de las floris.

Bandás de gorriatos montesinos

volaban, chirriando por el cielo,

y volaban p´al sol qu´en los canchales

daba relumbres d´espejuelos.

Los grillos y las ranas

cantaban a lo lejos,

y cantaban tamién los colorines

sobre las jaras y los brezos,

y roändo, roändo, de las sierras

llegaba el dolondón de los cencerros. (1)

Abuela, esas son las historias que nos cuenta el abuelo, y que son bonitas, ¿a qué si?, pero mis amigas me dicen que hablar así es cutre y de paletos. ¿Que sabín d´estas cosas lus señoris aquellus! Si nunca vinun al palraeru la nuestra Sierra, si nun s´an metíu pol-lus berrocalis las Jurdis subiendo pol-las regüeltas de las Batuecas, n´an estau de paliqueu nel Jerti o enus cerecerus la Vera, ni queau de palranga enas Tierras de Coria, ni de carava nel puenti d´Alcántara, ni an pasáu fríu en l´escalcha del Rebollal o nel castañal de Béhal, n´an estau enas juderías el´Ambrós, ni nus robris de Mairoñera o las reliquias Berçocana o ena vieja Garrovillas d´Alconeta. Me se jazi a mi que son genti riscozia i rispera.

Dizin que la muestra palra está reculando, pol-la fuerza de otras palras, i la genti del puebru le jecha las culpas a las gobielnas, que riérunsi de musotrus i mus riñerun muchu pol palrar musotrus la nuestra palra, y aluegu mus dijun qu´era palra paletus, cuandu esu nu es cieltu. La culpa l´avemus musotrus i lus muestrus pairis i lus maestrus muestrus que nun mus l´aprendimus desdi dagalinus, ni ena nuestra casa, ni ancá naidi, ni ena escuela. Pol esu vansi borrandu, mijina a mijina, las señalis que quean de la nuestra palra, tantu que la quitan tamín de lus cantaris que s´arrecogin en lus puebrus.

Estamos perdíos,

no hay que dali güeltas,

que ya estoy mu jarto

de jechal la cuenta,

y ca ves que güelvo

se me poni dolol de cabeza.

-Quico, no te agines.

-Paecis boba, Cleta;

quedrás que me esponji,

u que baile, u que jaga fachenda;

mentris que la genti

mos jaci esta cuenta. (2).

Dibimus tenel antoncis estaribelis librus p´azel muchas leturas, cuandu mus vagava. Ubimus dil musotrus muchu más ratu a l´escuela, diziéndumus: assín palrarun nuestrus pairis i lus agüelus muestrus i assín avemus palrar, ergullosus y rebesinus, musotrus”.

Me se jaci un ñúo cuandu mentu d´estas cosas, lo mesmu me s´enrea la lengua que me pasu de praça. ¡Qué ahínu, qu´ahogu m´entra!. ¡Qué remolonis juerun!, nun se mus diju nunca: “¡agila p´alanti lionés!”, supiendu qu´el enemigu nu se duelmi en paja i que si nu mus damus priesa será achiperri el muestru habla, o pue quealsi más muelta qu´el espantaju duna güerta o quealsi arremanga en quatru rinconis escurus.

Un garrabuñu se me jidu adrentu

y entromi de arregañu una temblona,

que abate de cuaju jincu allí el poléu

si desfinchal no pueu por la boca.(3).

M´apena que Dios nu me diera la mesma albeliá pa sel escriviol n´estremeñu, ahechu i sin espulgis, cumu diomi pa crial hijus i qu´el pairi míu nun mus arrempujara pa sabel leel i escrebil con gustu i caliá, pa enpidil que se perda esta fermosa palra, peru creu hija mía qu´es ya mu tardi, que sempri andamus tan zorondus cumu las cabras cojas.

¿To, pu qu´ora es, c´arriba ya l´agüelu?. ¡Çuta!, mujel, c´ai que arriscalsi. Que jombri, nu me deja ni desfinchal, me tien farataita i atorullá: “Daiti priesa mujel, qu´es ya mu tardi/y prestu va a sel hora,/(…)/que a la Elmita tenemos que dil/(…)./ Sácami el remú de tirus largus,/sin que le falti cosa;/la faja colorá, los mis bombachos,/el calañes de bolras,/aquel chaleco de plaqué d´oru/con el pañuelu brancu d´amapolas/y los zapatus bajus,/que no quieru botas/(…)/y tú, ya lo sabis, ajuera esa ropa./Tira los enjalmus de esus vestuarios/qu´están jechus de tela de cebolla/y avienta esi velu que no quieru velti/pintando la mona./Qu´esus trasmallus se jidun pa pecis/y no pa presonas/(…)./Hoy tienis que dil/igual que de novia./La cobija grandi de los abalorios,/el jugón de blonda,/el pañuelu e ramu, la saya amarilla/y el mandil de rosas,/pa que asina vayas tan repompollúa/qu´encelás te mirin las mozas jamponas”. (3).

Velequí a la tu mujel i a la nieta tuya. Vestía i repompollúas pa dil a la romería. Nu me digas que nu estamus guapas. Guapas, más que guapas. M´ais queáu escolumbrau, tan emperejilás cumu nenguna.

De que palrosi, si se pué sabel. La dagala, que preguntomi pol-la nuestra palra. Y le relatasti que bien de mu ogañazu

Mira, ai veu al señol Julián, escriviol muestru Consistoriu, qu´es mu curtu, con mucha cencia y tien mucha esplíca. ¿Qué tal Julián?. Ya ve usted, aquí de Romería. A sus píes señoras mías, van ustés, si m´aceptan el cumprío, mu caras. Nu se mereci. Es usted mu cumpríu, señol Julián. ¿Van a la Elmita?. Paí vamus, al holgóriu i la entretenéncia.

Venimos palrandu, nel Camino Vieju, sobre la muestra habra, sobri si queo d´aquí o d´allá. Díjili yo a la mi María: preguntemusli al señol Julián que fiju que tien a gustu esplicalnuslu, agilandu caminu a la Elmita, qu´es jombri que palra cristianu.

El artuestremeñu, qu´es lu que se palra aquí, dicin qu´es astulionés i se palra al noroesti Caçris i al sul de Ciá Rodrigu i esta es la su estória:

Güe nel siglu doci, o a lo mejol d´antis, cuandu mus arreconquistó, si pue llamasi arreconquista aquellu c´ubu, jombris del nolti que gastarun una palra de lu latinu i repuebrarun to estu. Jombris llionesis i astirianus, de lus que semus erederus, i tamín endispués d´algunus navarrus, i más alanti nel tiempu gallegus, estus últimus nombraus pa sillal las egresias. Entitularun a esta palra cumu astulionés o astul-lionés, peru aluegu a iu quándusi con cosinas d´equí i d´allá hasta sel lo qu´es.

¿Lu sabin lus señoris artus de autoriá, lus las muestras estitucionis?.

No, nu es oficial enus lugaris enus qu´entovía se palra cumu son al sul la Ciá, el Rebollal, l´Albelca o Béhal, y velequí ena Serragatina, enas Hurdis, Granailla, Guihu, Santa Bárbara, Coria, Piolnal, Tornu, Berçocana, Garrovillas i Mairoñera. Así digu, arrejuntandu lus dichus lugaris, Rebollal, Peña Francia, Sierra Gatta, Tierra Granailla i Tietal, Vallis de l´Alagón, Jerti i la Vera, Tierra Coria i d´Alcántara, Almonti, Iboris i Villuerca.

Aluegu, corríus lus´añus, güe cuandu mus dijun qu´es cosa de probis i d´inorantis.

Esu es lu que díjili yo a la mi nietina, más u menus.

¿Pui paqué preguntas?. Pa nu arrendal las ganancias.

Lo que ofrecis, Vida, no acetu,

pos un reló enllenu de silénciu

marca a continu las oras solas

i auja que la soleá cuenta

no da el tiempu, sino penas. (4).

  1. -Luis Chamizo. Fragmento de “La nacencia”.
  2. José María Gabriel y Galán. Fragmento del poema “Bálsamo casero”.
  3.  Mario Simón Arias Camisón. Fragmentos de “Loa de la romería”. Romería de Dios Padri Benditu. 1952. Biblioteca Virtual Extremeña.
  4. Ismael Carmona García. Fragmento del poema “Ahuyu”.

Cosinas de la nuestra Sierra o nochis de seranu alreol de la lumbri (IV)